Des de fa molts anys es parla de la interdependència com a l’única manera d’afrontar els reptes del món. No sembla que se’n faci gaire cas, més enllà que es conegui la paraula. No es tracta, doncs, d’incorporar un nou terme al nostre vocabulari, ja ric en bones intencions, sinó de fer realitat el sentit de la interdependència, que comporta reconèixer i escoltar seriosament totes les persones, sense la prepotència de qui es creu millor, per tal de construir les relacions tots plegats amb una dependència mútua. 

Naixem dependents i el procés de socialització ens possibilita actuar amb maduresa, autonomia i responsabilitat a fi de compartir reptes conjunts tot sortint de la zona egocèntrica i etnocéntrica que defensa uns valors determinats, reforçats per uns estereotips cada cop més anacrònics i, a la vegada, més potents, vinculats a rendiments, edats i cultures.

Les relacions interdependents impliquen una relació horitzontal, entre generacions i cultures, amb una actitud que permet deixar d’atribuir les responsabilitats pròpies als altres i d’imposar el propi punt de vista, com si fos universal i millor, menystenint les aportacions de cada membre del grup, fet que afavoreix la dependència mútua.

Aquest llibre reflexiona sobre aquestes qüestions i, amb vista a entendre millor el perfil de les generacions actuals, gira la mirada cap als anys 50-70 del segle passat, període en què E. Erikson va concebre la seva teoria dels vuit estadis del desenvolupament psicosocial. Malgrat la consistència del seu enfocament, i arran de l’evolució que ha experimentat la societat, resulta desfasat pel que fa a les edats en què situa cada etapa. Per això, l’actual revisió pot servir de punt de partida per comprendre molts dels canvis esdevinguts, tant individuals com generacionals, així com per preservar els factors essencials que calen per socialitzar-se, madurar i assumir les oportunitats que brinda l’enfocament basat en la interdependència.