Encara no havien acabat de construir la Mina, als anys setanta, que ja l’abandonaven (com bé escrivia el gran periodista Huertas Clavería). La gent del barri es va mobilitzar. En una de les manifestacions veïnals, una pancarta feta amb un tros de llençol vell deia: «Luchemos por nuestra dignidad».
Ni els Jocs Olímpics ni el Fòrum de les Cultures 2004 van aportar beneficis socials al barri de la Mina. Això sí, no hi va faltar una gran especulació, una vegada més, fruit de la unió d’interessos dels poders econòmics i polítics.
Aquests mateixos poders van intentar esborrar un passat que contenia fets com els crims del franquisme al Camp de la Bota o l’arraconament de milers d’immigrants als barris de barraques de Barcelona.
Per aquesta raó es va crear l’Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina. Perquè no s’esborrés la memòria dels nostres orígens, ja que, com diu el poeta, «qui perd els orígens perd identitat». A l’entrada de l’Arxiu, una pancarta ens recorda: «Lluitem per la nostra dignitat».
El premi del Memorial Joan XXIII per la Pau 2015, organitzat per l’Institut Víctor Seix de Polemologia i la Universitat de la Pau, atorgat a l’autor d’aquest llibre, és més que un premi «personal». És un reconeixement a tota la gent que, malgrat el que ha hagut de suportar, no ha tirat la tovallola.
Les lluites socials de la Mina, igual que les dels moviments obrers i populars d’arreu del món, persistiran. Estem convençuts que la lluita social per la justícia i la dignitat és el veritable camí cap a la pau.
